Perdràs pels carrers antics de Teià

Teià és una vila i municipi de la comarca del Maresme. El nom té el seu origen en la veu romana Taliano.

Està situat als vessants de la Serralada de Marina que limita amb Alella, El Masnou i Premià de Dalt.

Per a mes amplia informació podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Tei%C3%A0

Us recomano la visita a peu, pels carrers mes cèntrics, començant  per les rodalies de l’Ajuntament i Església, com el carrer Caterina Albert i Paradís .

Trobareu cases que sembla que estigueu transportats a mes de cent anys en rere,

com en el carrer de l’Ebre, es un carrer estret amb moltes plantes i cases de planta baixa i d’un sol pis.

El carrer J. Torrents, el carrer Guilleries, carrer Flors,  que son carrers curs i estrets amb cases baixes i antigues.

El torrent Casa Bru, on podeu contemplar diverses cases o finques senyorials.

Son nombrós arreu de la part cèntrica de Teià, on trobareu moltes cases senyorials i antigues masies.

També, si aneu entre setmana passeu per l’antic mercat municipal, ja us el vaig descriure en el seu dia.

Mes a les afores del centre, en poques dècades a crescut molt i edificat molts xalets i cases noves.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Milà o La Pedrera de Barcelona -2ª Part #

La Casa Milà o La Pedrera, és situada al passeig de Gràcia, 92 de Barcelona, avui us porto imatges de l’interior, maquetes i el terrat.

És obra arquitectònica  d’Antoni Gaudí concebent un edifici modernista i adequat a les noves necessitats socials, sense oblidar mai la seva font d’inspiració principal: la natura i les formes orgàniques.

Va ser l’encàrrec de Pere Milà de construir un edifici d’habitatges, portant-ho a terme entre el 1906 i el 1910.

Ocupant tot un xamfrà del Passeig de Gràcia de l’Eixample de Barcelona, és un edifici d’estil modernista sorprenent,

organitzat al voltant de dos patis interiors que proporcionen ventilació i llum als pisos.

El protagonisme de les formes corbes i sinuoses a La Pedrera és rotund, tant a l’exterior com a l’interior.

La façana de la Casa Milà és el mar en moviment, on les onades juguen amb les algues de ferro forjat que serveixen de reixa als balcons.

Els grans blocs de pedra són una mena de pell que recobreix l’esquelet d’un edifici alliberat de parets de càrrega.

És permet visitar tres espais: unes golfes de somni, estructurades a base d’arcs catenaris de maó;

el terrat, on les xemeneies recorden les siluetes de guerrers entre les dunes del desert, i finalment un pis d’època.

Des de les parts mes altes de Barcelona, es pot veure una altre important obre d’Antoni Gaudi, La Sagrada Família,

també el Tibidabo el passeig de Gracia i bona part de Barcelona…

Us passo maquetes d’aquest edifici :

La Casa Milà o La Pedrera, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1984.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Casa Milà o La Pedrera de Barcelona – 1ª Part #

L’empresari Pere Milà i Camps va encarregar la construcció de l’edifici a l’arquitecte Antoni Gaudí en l’any 1906.

Aquest edifici portaria el cognom del  seu propietari, casa Milà.

La façana de l’edifici simula el mar en moviment, on les onades juguen amb les algues de ferro forjat que són en realitat els balcons i que van ser dissenyades en gran part per Josep Maria Jujol.

En el temps va ser batejada despectivament com La Pedrera, nom popular pel qual és coneguda fins avui internacionalment, mes que casa Milà.

L’antiga residència dels senyors Milà, actualment acull un gran espai d’exposicions.

Cal destacar les golfes, de 800 m2, que Gaudí va concebre de forma independent a la resta de l’edifici.

Antigament hi havia els safareigs i actuava com a regulador tèrmic, aïllant l’edifici de temperatures extremes.

L’any 1953 aquesta darrera planta de La Pedrera va ser remodelada per l’arquitecte Francisco Barba Corsini, qui va crear tretze apartaments de lloguer, d’estètica moderna i allunyats del projecte gaudinià.

L’edifici va ser adquirit, el 1996, per la Caixa Catalunya, se li va retornar el seu aspecte original.

El terrat es d’una coberta insòlita i carregada de força artística, se situen els diferents elements: badalots o caixes d’escala, torres de ventilació i xemeneies.

De formes dinàmiques i simbòliques de lliure interpretació,

es corresponen amb una funció utilitària preconcebuda.

Aquests elements són tractats amb trencadís de ceràmica, pedra, marbre i vidre, una meravella arquitectònica.

Per a mes amplia informació sobre La casa Milà podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Mil%C3%A0

Casa Milà o La Pedrera, en l’any 1984 fou declarada Bé Cultural del Patrimoni Mundial per la UNESCO.

 

 

Recull de dades : Fundació La Pedrera, Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Seu Ègara, esglésies de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria de Terrassa

El conjunt de les Esglésies de Sant Pere es troba al bell mig del parc de Vallparadís, sobre el turó on hi ha l’antic nucli de Sant Pere de Terrassa.

Fou la seu del Bisbat d’Egara des del segle V. Aquí se celebrà el Concili del mateix nom l’any 615.

Un pont del segle XVII, comunica el recinte amb la vila medieval i el centre històric de la ciutat.

Els temples de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, que originalment configuraven la “catedral” paleocristiana d’Ègara, responen a múltiples etapes constructives que han deixat la seva empremta en forma de varietat d’estils –des del tardo romà fins al gòtic- i disciplines artístiques. Es tracta, doncs, d’un conjunt monumental únic a Catalunya.

La primera construcció és un conjunt paleocristià que exerceix com a seu del bisbat d’Ègara i del que encara hi ha vestigis als temples de Santa Maria i Sant Miquel.

El fet que hi hagi tres esglésies ha estat interpretat històricament com una “còpia” del model bizantí de l’antiguitat –dues esglésies i un baptisteri- però després de les darreres excavacions (2000-2007) els estudiosos pensen que l’església de Sant Miquel no funcionava com a baptisteri, sinó que tenia un ús funerari.

Per tant, ens trobem davant d’una catedral paleocristiana, organitzada com una ciutat en miniatura amb diversos temples i dependències.

La segona etapa constructiva l’hem de situar als segles IX i X, després de la conquesta cristiana del territori dominat pels musulmans. Per tant, l’estil és preromànic; d’aquesta època en queden moltes mostres a les esglésies que, finalment, es van donar per acabades en una tercera i definitiva etapa, ja romànica (s. XI-XII).

Són testimoni de la seu episcopal del bisbat d’Ègara, constituït cap a l’any 450. Sobre una basílica paleocristiana es va construir l’antiga Catedral d’Ègara. Quan el bisbat va desaparèixer al segle VIII, el conjunt va anar perdent poder i l’antiga catedral va ser reconstruïda amb unes dimensions molt menors, ja de factura romànica.

L’espai és actualment ocupat per l’església de Santa Maria, del segle XII, on s’hi va instal·lar una canònica augustiniana provinent de l’abadia de Sant Ruf d’Avinyó, a França, que hi romandria fins al 1592.

Pel que fa a l’església de Sant Pere, parròquia de Terrassa, va perdre la condició parroquial l’any 1601, quan el priorat i la parroquialitat van ser traslladats al Sant Esperit de Terrassa, tot i que la va recuperar al segle XIX.

Al primer terç del segle XX les tres esglésies van ser objecte d’estudi i restauració per part de Josep Puig i Cadafalch, que també va fer excavacions a Santa Maria i Sant Miquel.

El conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere i el patrimoni arqueològic i artístic que contenen constitueixen un element excepcional del patrimoni històric i artístic català, ja que abasta un període ininterromput que va des de l’època ibèrica fins a l’actualitat. Són considerades el conjunt artístic més important de la ciutat i una de les joies de l’art romànic català.

Durant els primers anys del segle XXI van ser objecte d’una important reordenació museogràfica, inaugurada l’octubre del 2009. Actualment formen part del Museu de Terrassa.

Per molt mes amplia informació podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sies_de_Sant_Pere_de_Terrassa

El conjunt de les Esglésies de Sant Pere fou declarat monument nacional en el 1931 i bé d’interès historicoartístic el 1985.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa, Viquipèdia i altres

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia – Casal del Villar de Sant Feliu de Codines

Masia – Casal del Villar, esta ubicada a les afores de Sant Feliu de Codines, l entrada esta en la carretera BP-1432 que us portaria a Bigues i Riells.

És una propietat privada, no accessible ni visitable sense el permís del propietari.

Us passo la seva historia:

  • És una casa o masia fortificada documentada el 1007.
  • Es tenen notícies històriques de l’existència del Villar des del 18 de febrer de l’any 1007.
  • Era de propietat de la família dels Villar.
  • L’any 1617 Pere Montagut i de Vallgornera es va casar amb Margarita Villar, filla de Llorenç Villar, el darrer membre de la família. Aleshores va començar la genealogia Montagut-Villar, propietària del Mas, que durà fins al 1921.
  • El casal va ser ampliat el 1648 i en època modernista.
  • durà fins al 1921.
  • La capella de Santa Maria del Villar, davant el Mas i a l’altra banda de la riera, per tant en terme de Bigues, existia ja al segle XII i fou restaurada per Vicenç de Montagut i Villar el 1799. S’hi venera la Mare de Déu de la llet.

És un edifici civil d’estructura complexa, constituït per diversos cossos, enfront d’un gran pati tancat. El cos principal és de planta baixa i dues plantes, coberta a quatre vessants. A la façana principal hi ha una finestra conopial i una altra d’arc pla amb guardapols de forma conopial. La porta principal té un arc de mig punt adovellat i està situada en el cos adjunt. Es conserva encara una antiga torre rodona medieval del segle XII. Actualment, el Villar serveix de límit amb Bigues i Riells.

El Casal del Villar està declarada bé cultural d’interès nacional.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Sant Feliu de Codines i altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Xemeneies d’arreu de Catalunya – 2ª Part #

M’he trobat al fer fotografies d’edificis en aquest últims anys per aquest Blog, un dels aspectes mes destacables per mi ha sigut la Xemeneia o les Xemeneies de la seva estructura.

Molt dels antics arquitectes, sobre tot de principis del segle XX, destacaven molt la bonica construcció de les xemeneies, amb ceràmica i fent formes diverses i amb l’estètica del edifici; no és com actualment que ja les posen en la majoria del casos, de sèrie.

Avui us passo 20 exemples de xemeneies que m’han cridat l’atenció, situades en  antigues mansions senyorials, fabriques, masies, estacions de tren… arreu de Catalunya, sigui en l’interior i a prop de la costa :

Es important que a vegades mirem detalladament un edifici i podrem apreciar elements destacables d’aquest, com el cas de les Xemeneies.

 

Nota : No us indico el lloc on estan situades per preservar la intimitat de l’edifici majoritàriament privat.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Fem un cop d’ull a fora de Catalunya : Església o Santuari de San Miguel de Engolasters d’Andorra

L’Església o Santuari de Sant Miquel d’Engolasters està situada prop del llogaret d’Engolasters (Escaldes-Engordany) a 1.504 metres. Per arribar-hi cal agafar la carretera CS-100 un cop passat Escaldes-Engordany i després la CS-200 que porta fins a l’estany d’Engolasters, està a peu de carretera.

El temple és d’origen Romànic, ja que a diferència del Preromànic, el seu absis és semicircular i el campanar és quadrangular. És de la primera meitat del segle XII, per tant del Període del Romànic Ple.

La nau és rectangular i relativament petita amb un absis situat a l’est també força petit. Els murs fets amb pedra tosca i morter de calç són gruixuts. L’absis és més baix que la nau i està decorat per l’exterior amb un fris de tretze arcuacions llombardes actualment força erosionades fetes amb pedra tosca. També s’hi obren dues finestres petites de doble espitllera; una centrada i l’altra orientada al sud, totes dues cobertes amb un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària.

La porta d’accés es troba a la façana sud amb muntants de pedra calcària com les dovelles que la coronen en un arc de mig punt. Davant la porta hi ha un porxo, d’època molt posterior. El sostre és de fusta, amb lloses de llicorella al damunt, i cobreix la nau. La coberta interior de l’absis és de vola de quart d’esfera.

El campanar és una torre de planta quadrada molt esvelta i molt gran respecte a la resta del temple. Fa 17,5 m d’alçada, té la base quadrada i està coronada per una coberta enllosada que té la forma de piràmide de quatre vessants. Consta de tres pisos amb finestres geminades altes i estretes a cada cara.

L’Església o Santuari de San Miguel de Engolasters d’Andorra, va ser declarada Bé d’Interès Cultural.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ara fa cent anys en rere – La Font de les Feixes d’Olot

El passat 28 d’ Abril de 2019, us vaig presentar aquesta Font al Blog de Fonts Natural, Aigua, Muntanya i mes…

Aquesta antiga de les Font de les Feixes, esta a prop de la masia Les Feixes d’Olot, una mica mes amunt de la Ribera de Ridaura. Per accedir, podeu anar per l’avinguda de Les Feixes, situada entre el Pla de Baix i el seu Polígon Industrial i front al Volcà de la Garrinada, un camí us portarà a peu de la citada Font, que està tocant la paret en una zona bruta de vegetació.

Avui us passo com era la Font de les Feixes,  Ara fa cent anys en rere:

 

 Text i recopilació de postals antigues : Ramon Solé

Fotografia a color (actual) : Dora Salvador

Café de l’Opera de Barcelona

El Cafè de l’Opera està situat en La Rambla dels Caputxins, 74, de Barcelona. L’establiment està situat davant del Teatre del Liceu.

Us passo la seva historia :

  • El seu origen data del segle XVIII, era una taberna amb hostal i lloc de partida de carruatges que viatjaven a Zaragoza o Madrid.
  • A la dècada de 1860 hi havia en aquest lloc, la Confiteria La Pampa.
  • Anys mes tard hi havia hagut una xocolateria i restaurant anomenada La Mallorquina propietat del gallec Manuel Docampo que va encarregar la decoració de l’interior a Amigó entre el 1880 i el 1889.
  • El local es va inaugurar com a Cafè de l’Òpera el 1929 per Antoni Dòria
  • El 1992 es van obrir dos salons al pis superior seguint el mateix estil de decoració.
  • Sembla que part de la decoració dels plafons podria ser de l’època de la Confiteria, de 1860.
  • En l’actualitat, continua regentat per la mateixa família.

L’obertura està formada per dos muntants laterals que emmarquen una estructura de fusta amb una porta centrada d’accés a l’interior del local. Els muntants laterals incorporen un sòcol de marbre i un emmarcament superior de fusta decorat amb motius de talla de temàtica vegetal que recorden el modernisme. Una segona estructura de fusta se situa formant una llinda que sobresurt de l’anterior i que conté un tendal modern amb el nom de l’establiment. A les baranes de ferro dels balcons del pis superior, es conserven dos cartells anunciant també l’establiment.

Pel que fa a l’interior, el local es distribueix en una primera sala més estreta amb taules a banda i banda i la barra cantonera al final; un segon espai de saló s’obre més ampli amb dues columnes de ferro fos amb capitells allargats per sostenir els embigats de fusta amb la mateixa decoració. A les parets, plafons sobre tela es combinen amb miralls gravats a l’àcid emmarcats per motllures de guix pintades amb els mateixos colors verd fosc i os que trobem també al sostre. Els plafons representen figures femenines que porten cistells i flors a les mans i, als miralls, figures femenines que, per la seva indumentària, podrien ser personatges d’òperes. A l’espai del saló gran es conserven restaurades taules de fusta i cadires Thonet de diferents èpoques. Del mobiliari també destaca el boteller de fusta amb un mirall central amb una lira i l’escut de la ciutat gravat a l’àcid.

mirall

El Cafè de l’Òpera és un edifici noucentista de Barcelona protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Podeu saber mes sobre El Cafè de l’Òpera a la seva Web, a :

http://www.cafeoperabcn.com/historia.php

Fotografia del segle passat

 

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Barcelona i El Café de l’Opera

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ajuntament de Sabadell

L’edifici de l’Ajuntament  de Sabadell està situat en la Plaça de Sant Roc, 1 de Sabadell.

Us passo la seva historia :

  • L’edifici fou edificat entre 1871 i 1872.
  • En un principi feia de col-legi de l’Escola Pia fins que el 1880 fou adquirit per l’Ajuntament de la ciutat.
  • Més tard, l’antic pati del col-legi es va transformar en l’actual plaça de Sant Roc, coneguda com a plaça de l’Ajuntament.
  • L’Ajuntament s’hi va instal-lar el 1885, després de reformar i adequar l’edifici.
  • A principis del segle XX a la plaça del Doctor Robert hi havia els anomenats Jardinets, element molt característic del Sabadell antic.

L’Ajuntament de Sabadell actualment es troba en una zona de vianants, tot i que abans hi passés la circulació urbana.

A l’entrada s’hi conserven dos fanals de ferro forjat que són rèpliques dels que hi havia a principis del segle XX.

La façana de l’edifici de la banda de la plaça del Doctor Robert és obra de l’arquitecte municipal Juli Batllevell i Arús.

L’edifici és d’estil neoclàssic i els tons rosacis predominen a la façana,

la qual és culminada per un timpà amb rellotge i quatre columnes d’orde toscà.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sabadell i Viquipèdia

Adaptació al Text  i Fotografies : Ramon Solé