Torre de la Presó de Caldes de Montbui

La Torre de Defensa d’una de les portes de la ciutat que es va fer servir com a presó. Té una estructura arquitectònica típica del sistema emmurallat i defensiu de l’Edat Mitjana.

La Torratxa és de forma gairebé semicircular per la part de fora de la ciutat antiga (carrer Major), en canvi per dins és gairebé recte carrer Corredossos, carrer que recorria interiorment la muralla, fet molt patent en totes les muralles que el que fan és buscar un major perímetre exterior per a una millor defensa.

Està formada per planta baixa i dos pisos. L’estructura està formada per murs de càrrega de maçoneria d’un considerable gruix, i per voltes fetes de peces de ceràmica concèntriques (semblant a la volta catalana). La coberta és plana i transitable, pavimentada amb peces de ceràmica. L’ampit de la coberta està rematat per merlets realitzats en una restauració recent, no gaire afortunats ja que no lliguen gens amb l’edificació anterior.

A la façana hi domina el volum per sobre la composició ja que no hi ha ordre en la disposició i en el tipus de forats; és potser la col·locació i les característiques d’aquests d’una manera indiscriminada al llarg de la història la que ha donat la imatge de la façana.

Us passo els dos diferents llocs que va estar La Presó de Caldes :

  • La presó era un dels símbols més grans de la sobirania i de la justícia, i per tant del poder. Caldes tenia una gran tradició en aquest aspecte, estava molt ben preparada amb una gran quantitat de jurisperits o advocats i procuradors.
  • La presó de la vila es trobava situada a la plaça, a la part del darrere de les termes romanes, en una de les sales de l’antic hospital (1619-1867). Es trobava a la part antiga de les termes i la porta d’aquesta donava al carrer del Pont i antiga Plaça Marsavall.
  • A la segona meitat del segle XIX la presó fou habilitada a la Torre septentrional del Portal de Bellit, en el camí de Bigues, on estava franquejada per dues torres de les quals una és habilitada com a presó.

La Torre de La Presó és una obra de Caldes de Montbui declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Kasa de la Muntanya (KM) de Barcelona

Aquest edifici està situat en l’avinguda del Santuari de Sant Josep de la Muntanya, 33 de Barcelona, per de munt  del Santuari de Sant Josep de la Muntanya , unes escales automàtiques permetent accedir-hi.

​Per donar seguretat al Park Güell que quedava aïllat a la part alta de la ciutat, Eusebi Güell va finançar  un edifici  amb aires de fortalesa que és va construir a principis del segle passat, que seria destinat a caserna de la Guàrdia Civil a Gràcia, amb la condició que fos retornada a la seva família quan finalitzés la seva activitat.

Des de fa més de vint anys va ser un edifici okupa i es coneix com Kasa de la Muntanya (KM), l’edifici era com un centre cívic, on es portava a terme: tallers, xerrades, pintura… també és va rehabilitar l’edifici en varies ocasions.

Us passo una informació sobre el futur de la Kasa, de La Vanguardia :

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20170513/422533165609/kasa-de-la-muntanya-familia-guell.html

Quin destí tindrà finalment aquest peculiar edifici … ?

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel de Barcelona

El Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel , és en el Districte d’Horta-Guinardó, situada en la Ctra. del Carmel, 118, de Barcelona.

Millor veiem la seva Historia a la llarga del Temps :

  • L’any 1860 un ermità, Miquel Viladoms, va començar a construir un temple en honor a la Mare de Déu del Carme al Turó de Can Mora, una muntanya ubicada entre el que aleshores eren les poblacions de Gràcia i Sant Joan d’Horta.
  • Quatre anys després va obtenir el permís del Bisbat de Barcelona per obrir l’ermita, que en trobar-se en un indret pràcticament deshabitat es va convertir en un lloc de pelegrinatge i trobada de joves catòlics.
  • Es va acabar de construir, durant l’any 1864, i va ser el lloc on residia l’ermità Miquel Viladoms.
  • Va ser obert l’11 d’abril de 1864 com a ermita, prop del camí que venia de Gràcia i que després seria la carretera del Carmel.
  • Inicialment tenia dependència parroquial de Sant Joan d’Horta.
  • A l’inici del segle xx, era un lloc molt concorregut per fer-hi aplecs, fontades, concerts musicals, especialment de l’orfeó L’Estrella del Carme, i celebracions religioses, amb gent vinguda de Gràcia i Sant Martí de Provençals, sobretot.
  • El 1930 fou elevada a capella.
  • Al 1936, la Guerra Civil va posar en perill la continuïtat de la capella. Es va cremar l’ermita i van assassinar el capellà que la portava en aquell moment, el pare Jaume Moré.
  • A partir de la dècada de 1940 va ser molt freqüentada per la quantitat de persones que van anar a viure per aquella zona donat la immigració des de molts llocs d’Espanya.
  • L’any 1962 es va establir com a parròquia.
  • Entre 1985 i 1988 es construí una nova església, obra dels arquitectes Francesc de Paula Daumal i Domènech i Miquel Campos i Pascual, amb un disseny més contemporani que degut el modernisme va ser una revolució estètica pels habitants del Barri.
  • El nou edifici fou inaugurat el 16 de juliol de 1988 per l’arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany.

Us passo un Blog que m’ha agradat molt la seva informació detallada amb fotografies d’època sobre el Carmel en general :

https://carmelografo.wordpress.com/

En l’actualitat, no es pot accedir sense autorització a aquesta antiga Capella – Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Dos barris d’altura, amb Casetes i Torres, en El Coll i El Carmel de Barcelona

El Barri del Coll pertany a Districte de Gràcia de Barcelona i El Carmel és un barri del districte d’Horta-Guinardó, de fet aquesta part de Barcelona era una muntanya, per això, te una altitud variable d’uns 300 metres sobre el nivell del mar.

El Coll, s’estén al peu del turó del mateix nom, a ambdós cantons del curs alt de l’antiga riera de la Farigola, tributària de la de Vallcarca.

Son dos barris de trama urbana de carrers amb forts pendents.

L’origen del barri del Coll,  és l’Església del Coll, del segle XI. Molt a prop hi havia la capella de Lourdes.

Per ho si retrocedim 150 anys en rere, aquesta zona havia estat territori de caça dels senyors feudals de Barcelona. Hi havien a reu masies, bestia, terres de conreu, boscos i igual que el Carmel que estant els dos barris a tocar.

Posteriorment, diferents bandolers van utilitzar com a refugi les coves d’en Cimanya, a l’altre cantó del Coll, en l’actual barri del Carmel , que més tard van esdevenir importants mines de ferro.

A començament del segle XX els barris es van anar omplint de torres amb jardí i cases,  algunes dedicades a les dones de la propietat, com en el cas de Villa Dolores,

o la que podríem dir  la mes destacable, com és, Villa Cochita,

coneguda popularment com la Casa dels Metges, en destaca el mur que la protegeix de les mirades indiscretes.

De maó vist, com si fos una gelosia, l’arquitecte Josep Maria Jujol va completar el mur amb una porta de ferro forjat i trencadissos a la barana que el corona. 

Encara avui, poden veure on havia sigut la parada d’un Bus dels anys 20 del  segle passat, avui és un Restaurat.

Cap els anys 60 del segle passat, es va donar un pas molt important en urbanitzar els dos barris, la febre urbanística va estendre l’edificació de mes altura, edificacions i carrers de forma poc ordenada, als espais lliures que quedaven, fins a ocupar completament els dos vessants de la vall.

Per ho, en cara avui podem trobem llocs no urbanitzats amb vegetació jove entre aquests dos barris de “muntanya” de Barcelona

Amb cases sezilles i antigues que han perdurant fins el nostre segle.

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

Portal del Pont de Caldes de Montbui

L’origen de la muralla en Caldes de Montbui és medieval. Ja al 1102 es documenta l’existència d’una muralla que protegia la vila, encara que ha sofert al llarg de la història moltes destruccions i posteriorment reconstruccions i restauracions.

Els portals primitius eren els quatre que marcaven els quatre punts cardinals, però al segle XVIII eren cinc; tots els portals tenien una capella on es deia missa.

Es conserva un document gràfic que mostra el traçat de les muralles poc abans que fossin enderrocades; és el “Plan Geométrico de la Villa de Caldes de Montbuy”, del 1840.

Una entrada a la Població de Caldes medieval es pel Portal del Pont, en queda poc, on hi ha col·locada una pedra amb l’Olla , que actualment és el símbol de Caldes de Montbui.

On podem veure el que resta de l’antiga muralla i arcada d’accés.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Pont romànic de Caldes de Montbui

El Pont romànic de Caldes de Montbui, es situa al final del carrer del Pont, prop de l’antic portal del mateix nom.

Aquest era una de les entrades importants de la ciutat emmurallada medieval.

La seva missió era la de salvar el fort desnivell de la riera de Caldes, donant continuïtat al camí, que anava de Caldes a Sentmenat.

En època medieval fou molt transitat ja que el camí comunicava Caldes amb poblacions tant importants com Martorell, passant per Sabadell i Ègara.

El camí ha caigut en desús, però el Pont segueix comunicant els dos costats de la riera i permetent l’expansió de la població per l’altra banda, on hi ha una zona residencial i la zona escolar i esportiva de Caldes.

La documentació més antiga del pont data de l’any 1226.

El Pont es pot inscriure dins el grup de construccions civils realitzades durant el segle XIII amb modificacions i reconstruccions posteriors (segle XVI, XVII i XIX) que aprofiten la situació i les estructures del pont anterior, segurament romà.

D’aquest últim sols queden restes de les bases dels pilars.

Informació de l’inici de les obres del Pont romànic :

http://www.caldesdemontbui.cat/actualitat/noticies/2015-09-07-caldes-retorna-laspecte-medieval-al-pont-romanic.html

Informació sobre la inauguració després de les obres del Pont romànic :

http://www.caldesdemontbui.cat/actualitat/noticies/2016-04-14-inauguracio-del-pont-romanic-el-divendres-22-dabril.html

El Pont romànic de Caldes de Montbui, és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Caldes de Montbui

Adaptades al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Masia de Can Tusquets de Gràcia a Barcelona

La masia de Can Tusquets construïda l’any 1793, d’acord amb la data que apareix inscrita al rellotge de sol, és una típica masia del segle XVIII, s’emplaça en una zona enjardinada, en contacte amb els jardins de Menéndez Pelayo, ara en remodelació , al xamfrà entre l’avinguda del Santuari de Sant Josep de la Muntanya 1 i la Travessera de Dalt 45-61, al districte de Gràcia.

Es tracta d’un edifici aïllat consistent en una masia de planta quadrada amb planta baixa i dues plantes pis, amb un pati tancat al seu lateral i part posterior.

En destaca la seva simetria, amb tres eixos horitzontals i verticals. La planta baixa, esgrafiada amb motius que reprodueixen un carreuat isòdom amb les línies horitzontals engruixides, presenta tres obertures: una portalada d’accés al mig, una porta cotxera a la dreta , i una finestra allindanada a l’esquerra, tot plegat emmarcat per carreus.

A les dues plantes superiors, quatre columnes jòniques esgrafiades divideixen la façana en tres espais, reproduint una decoració neoclassicitzant. Al primer pis s’hi obren tres balconades allindanades, d’iguals dimensions, coronades per un guardapols d’obra, amb baranes de ferro forjat suportades per mènsules del mateix material. Al pis de dalt hi trobem tres balcons més petits i senzills que els suara descrits.

Si bé les balconades del primer pis estan emmarcades per carreuats, els balcons del pis de dalt estan emmarcades per esgrafiats. Aquests esgrafiats són especialment rics en el frontó, rematat amb capcer ondulat d’influència barroca.

El frontó està presidit per un rellotge de sol, amb l’any 1793 esgrafiat i decorat amb una orla de motius vegetals d’influència modernista. Aquests motius vegetals, en forma de garlandes, uneixen aquest rellotge amb les figures de sengles nens esgrafiats que coronen les columnes jòniques abans esmentades, i aquests amb la decoració dels balcons laterals, presidits per sengles medallons amb les inicials “A” i “T” inscrites.

Les façanes laterals i posterior, sense decoració, combinen finestres allindades i rematades amb arc escarser i, en una de les façanes laterals hi ha una galeria afegida. A la façana hi ha dos portals de petites dimensions que donen a un pati porxat.

La masia, en conjunt, reuneix decoracions que podem considerar neoclàssiques, posteriors al moment de la seva construcció. Els esgrafiats i els murs de color verdós es van restaurar respectant el disseny del mas rural de la seva època.

Actualment en fan ús les Germanes de Sant Josep de la Muntanya, i és una continuïtat de l’asil de nens orfes, envoltada per jardins i zona esportiva.

Can Tusquets és una masia barroca de Barcelona protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església dels Josepets de Gràcia a Barcelona, amb molta historia…!

L’església de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep, coneguda popularment com els Josepets de Gràcia,

és l’església de l’antic convent dels carmelites descalços de Santa Maria de Gràcia, situada a la part alta de la plaça de Lesseps del districte de Gràcia, on és l’edifici més antic.

L’església de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep, va ser construïda entre el 1658 i el 1687 i projectada per fra Josep de la Concepció, anomenat  popularment com el Tracista.

L’església es configura com un temple de nau única, amb volta de canó amb llunetes, nàrtex sota el cor i cúpula al transsepte. Entre els contraforts hi ha situades les capelles laterals, intercomunicades entre elles i cobertes amb cúpules dotades de lluerna.

Sobre de la portalada central es disposen dos escuts que flanquegen la fornícula central on es disposa una escultura feta en pedra.

A la clau de l’arc de la portalada d’entrada al temple se situa un rellotge solar.

A sobre de la dita fornícula i delimitada per una cornisa de pedra, s’obre una finestra que com les rosasses medievals, dóna il·luminació a la nau del temple.

Us passo un resum de la seva llarga historia :

  • Els frares carmelites descalços, coneguts com “els Josepets”, es van establir el 17 de gener del 1626 prop del camí que anava de Barcelona a Sant Cugat del Vallès i hi van fundar el convent de Santa Maria de Gràcia, construït gràcies al generós donatiu de Josep Dalmau, conseller de la ciutat de Barcelona i benefactor l’any 1586 del primer monestir de l’Ordre dels Carmelites Descalços a Barcelona, i de la seva esposa, Lucrècia Balcells, que van passar pel dolor de perdre els seus set fills: foren sebollits en l’església de la fundació. El convent acabaria donant nom a la vila que hi va néixer al voltant; entorn del convent, de fet, inicialment van anar sorgint-hi una sèrie de masies, la més important de les quals era Ca n’Alegre de 1688.
  • La construcció d’aquest nou convent fou confiada a fra Josep de la Concepció, conegut per ésser un excel·lent “tracista” i arquitecte de l’orde que havia construït també els temples de Mataró, Vilanova i la Selva del Camp.
  • Les obres començaren el 1628 i el 1630, el convent -que acollia frares novicis- ja estava prou avançat.
  • Des dels seus inicis s’habilità una petita capella per a ús de la comunitat i el 1658 col·locaren la primera pedra del nou temple.
  • Va quedar enllestit l’any 1687.
  • El 1705 hi seria enterrat el príncep Jordi de Darmstadt, virrei de Catalunya des del 1698 al 1701 i mort en combat durant la batalla de Montjuïc, no en queda res, ni de la tomba ni del cos, si bé a l’església hi ha una placa que ho commemora.
  • El segle XIX va ser un període molt convuls pel monestir, tot patint els estralls de la Guerra del Francès al 1808, moment en què els carmelitans es veieren obligats a abandonar el convent fins al 1814.
  • En 1819, també hi fou sebollit, a la cripta, Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, conegut aristòcrata i escriptor.
  • Com a conseqüència dels intents de supressió durant el trienni lliberal entre 1820 i 1823, els frares es traslladaren a Barcelona.
  • Finalment durant el procés de desamortització de Mendizábal, el monestir fou subhastat el 3 de gener de 1837 i adjudicat a Llorenç Amigó. El convent va ser enderrocat conservant-se únicament l’església.
  • L’església va restar mig abandonada durant molts anys. En el temple només hi celebraven culte esporàdicament alguns vicaris de la parròquia de Santa Maria de Jesús de Gràcia i un grup d’ex-carmelites.
  • Davant l’abandó en què es trobava el temple, el 5 de maig de 1848, la Junta parroquial de Nostra Senyora de Gràcia, i el rector de la mateixa, recolzaren i adreçaren el 18 de novembre una petició al Ministre de Gràcia i Justícia, sol·licitant la titularitat de parròquia per la vella església dels Josepets.
  • Finalment, a partir del 1868 l’església va passar a tenir funcions parroquials i va prendre l’advocació de Sant Josep.
  • El 20 de juliol d’aquest any la reina Isabel II nomenà a Pere Jaume Carreny, com a rector de la nova parròquia de la Verge de Gràcia i Sant Josep.
  • Els primers passos del nou rector s’encaminaren a arranjar l’edifici monumental, netejant-lo, restaurant-lo i envoltant-se d’un grup de prohoms que l’ajudaren a reconstruir-lo. Pel que fa al culte ben aviat es constituïren diferents confraries a associacions com: la confraria de Sant Isidre o les Filles de Maria Immaculada i de Santa Teresa, entre altres que dinamitzaren la nova parròquia, que a finals del segle XIX estava totalment consolidada.
  • El 1899, any en què la plaça de l’església prengué el nom de Lesseps, hi arribà el tramvia elèctric.
  • El 1906, els rectors de Sant Josep de Gràcia i de Sants Gervasi i Pròtasi, i Nostra Senyora de la Bonanova van haver de recórrer al bisbat per marcar els límits d’ambdues parròquies.
  • El 1909, durant la Setmana Tràgica, l’església de Josepets es va salvar de ser incendiada, en suposar els avalotats que aquesta estava defensada.
  • En canvi el juliol del 1936, durant la Guerra Civil, si que fou incendiat, ensorrant-se la cúpula i la nau central.
  • Restablert el culte en un magatzem del carrer Homer el 1939, les obres de recuperació de l’església acabaren el 1961.
  • L’any 1998 es va restaurar l’exterior del temple, amb la seva fesomia actual.

L’església de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep, és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Cases i Torres Modernistes de Sant Cugat del Vallès : Can Mòjica

Can Mòjica, esta situada en l’Avinguda de Gràcia, 29 de Sant Cugat del Vallès.

Edifici unifamiliar aïllat projectat l’any 1930 i finalitzada la seva construcció durant l’any 1939.

Aquesta torre fou una reforma sobre una casa ja existent.

Casa aïllada situada arran de la carretera i amb jardí a la part posterior. Estructura de planta rectangular, té una planta baixa i dos pisos.

Construcció que mostra la influència del noucentisme :

Sant Jordi de terracota a la façana principal, coronament de la façana amb motllurats.

Per sobre de la façana principal sobresurt un cos que també és coronat. Amb motllures i en el que s’ha fet una galeria de tres arcs de mig punt.  La mateixa estructura de galeria també s’ha fet a la façana lateral.

Les finestres i balcons d’arc de mig punt són emmarcats per dibuixos esgrafiats. Actualment es una llar d’infants.

La Casa Mòjica és un edifici noucentista que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Torre de Guaita del Castell de Castelldefels

Aquesta Torre de Guaita,  es considerada  del Segle XIII, està situada davant de l’actual portal d’accés al recinte del Castell de Fels, del qual formava part del seu sistema defensiu.

Ara forma part d’una rotonda per reduir la velocitat pels cotxes en aquesta zona, concretament està en la plaça del Castell, al final de l’avinguda Manuel Girona.

És de planta circular i perfil lleugerament troncocònic, no es conserva la part superior de la Torre.

A Castelldefels hi ha fins a 11 antigues Torres de Guaita, que us aniré presentant en diferents articles.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé